Perseguir la lluna

Espero recordar sempre la vegada que em vaig llançar a perseguir la lluna en un cant d’amor, deixant darrere meu l’espectacle evident del sol que es ponia, i tu (em nego a creure que no vas ser tu) em vas regalar (gairebé et puc veure picar l’ullet) els secrets de la ciutat i la certesa que la valentia amaga la felicitat embolcallades delicadament en l’aparent casualitat.

Quan m’ofegui la fosca i obstinada malastrugança que massa sovint em segresta, espero poder recordar aquesta sensació, la sensació que malgrat tot encara sobreviu una mica de màgia en aquest món enrevessat perquè, simplement, és massa bonica per deixar-la escapar.

I quan el borbollar de la vida em vagi quedant lluny i m’engoleixi el silenci, espero encara sentir dins meu l’escalforeta tendra d’un somriure sincer i espontani, per bé que tènue com una flor que ha caigut sobre l’aigua i és enduta, lentament, per unes ones suaus i perseverants.

S’allunya i s’allunya. Se’n va més, encara… però es veu, hi és, encara. Ara una mica més lluny. Guaita-la allà, allà, petita ja, com va marxant…